Estimada
princesa,
Vos
sabeu que jo sóc una fidel amiga de tota la vida, m’agradava jugar i fer bromes
amb vostè. Us he ajudat en tot el que he
pogut. Si la vostra altesa hagués volgut, jo haguera escalat les muntanyes més
empinades i m’hagués enfrontat a les bèsties més ferotges amb la finalitat de
fer-vos feliç, per això he lluitat per a
què trobéssiu la felicitat amb el home que amàveu, en Tirant, cavaller de gran honor i mereixedor d’una princesa tan bon plantada
com la vostra majestat és. Però dins meu sempre he sentit angúnia.
Ara ja
morts els dos no puc suportar continuar ocultant el meu mal, sé que és tard,
però vull confessar el meu amor a vós.
Sóc conscient que no llegireu aquesta carta però espero que sigueu on sigueu,
us arribi el missatge i em perdoneu per atrevir-me a expressar el meu amor
heretge. Mai vaig tenir valor per confessar-me perquè tenia por que el vostre
pare m’hagués volgut assassinar.
Vau ser
més bella i virtuosa que cap altra
princesa, petita Carmesina. Sento haver pressionat a Tirant per a que us
desflorés contra la vostra voluntat, però jo necessitava aquest esdeveniment
per a detenir els meus pensaments impropis d’una donzella i tenir una barrera més tangible de la
distància que hi havia entre vos i jo, però no em va servir de res perquè cada
dia la meva passió anava creixent més i més, com creixen les onades del mar en
mig d’una gran tempesta que no feia més que ofegar el meu cor.
Tots
els banys en els que vam jugar despullades, tots aquells jocs que vam fer quan
em vaig disfressar com l’hortolà, els gaudia d’una manera molt especial, pot
ser massa, eren més que jocs, em torturaven els talons. Oh Carmesina! Aniré al
infern! Ara ploro i m’arranco els cabells mentre crido d’agònica desesperació,
perquè no puc ni tant sols veure al meu amor. Trista de mi, la meva raó de
viure vau ser vós i ara, estic morta en vida.
Plaerdemavida