L’esclau grec
Ja era l’hora de fer el menjar al meu amo, vaig
començar a cuinar i mentre tant ell rumiava, semblava que anava a dir alguna
cosa important i així va ser.
Si no ho hagués vist no ho hauria cregut, l’amo va
dirigir-se a mi i no per donar-me una orde com de costum sinó que em va deixar
anar a visitar la polis per primer cop. Jo li vaig preguntar el perquè i ell
simplement va somriure i va dir: - apa, ves-te’n!
Vaig sortir de la casa i em vaig sentir aclaparat en
veure el cel obert i en tenir, per primer cop a la meva vida, allò que deien
llibertat. Caminava fascinat amb tot i vaig arribar al gegant Partenó.
Bocabadat amb aquell temple vaig perdre mitja tarda, tot seguit vaig visitar
l’Erectèon i vaig desitjar ser una d’aquelles cariàtides.
Em va semblar molt avorrit el teatre de Dionís en
comparació al que havia escoltat del meu amo. Finalment em vaig dirigir a
aquell lloc on sempre havia volgut anar, i allà estava, contemplant aquella
immensa estàtua d’ivori. Vaig pregar a Zeus poder tornar a veure’l i un calfred
va recórrer la meva esquena. Vaig tornar cap a casa, vaig entrar... i un gran
dolor va fer que m’estremís.
Encara no sé per què ho va fer, però he de dir que la
vida a l’Olimp es gaudeix molt més i l’ambrosia té un sabor molt més bo que el
de l’aigua bruta.
Jose Rego
1r de Batxillerat Humanístic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada