Va passar
un tres de novembre, era divendres. Ja feia setmanes que tenia mal de cap. Va
ser a la classe de Visual i Plàstica, jo estava dibuixant a ma mare i mon pare,
quan les vaig sentir per primera vegada, nàusees.
La meva
mare estava treballant, quan la tutora la va trucar. En uns minuts ella va
arribar preocupada, molt preocupada. Em va envoltar en els seus càlids braços.
El camí cap al metge va ser una mica llarg.
Em van
treure sang per fer una anàlisi. Després de comprovar els resultats, els
doctors van posar mala cara, alguna cosa no anava bé. Em van citar per un altre
dia, per fer-me més proves.
La meva
mare es veia destrossada, jo diria que pel treball. A casa érem només nosaltres
dues després de la mort de mon pare.
A la
nit no vaig dormir bé, el cap em feia molt de mal, però no volia despertar a ma
mare. Ella treballava molt per poder mantenir-nos.
En
passar unes setmanes, el dia de les proves va arribar, dinou de novembre. Em
van fer entrar a diverses màquines estranyes, després sortien imatges dels meus
ossos, músculs i òrgans, això va ser sorprenent, com era possible?
Els
doctors volien parlar amb ma mare a soles per això em van fer fora de la
consulta, vaig estar a una sala de jocs on hi havia nens jugant. Un nen estava
en una taula, ningú estava amb ell, així que em vaig apropar. Ell portava una
gorra blanca al cap, els seus eren de color atzabeja, molt bonics i profunds,
podria dir que tenia uns deu anys, quasi com jo.
-
Hola – em vaig animar a
parlar-li.
Però no
vaig rebre resposta, tan sols la seva mirada es posà en mi. Almenys tenia la
seva atenció.
-
Què fas? – vaig
preguntar amb curiositat.
La seva
mirada va baixar cap a la taula, allí hi havia un dibuix.
-
Oh! Què dibuixes? – vaig
preguntar.
Em vaig
apropar una mica més, per veure millor.
-
Estrelles – va respondre
per primera vegada.
Tenia
una veu suau i dolça.
-
Per què estrelles?
Després
de la pregunta, em va mirar uns segons en silenci i un somriure melancòlic.
-
Perquè el meu cor no
funciona bé, i quan s’apagui, m’aniré a brillar amb les estrelles – mussità per
a mi, només perquè jo l’escoltés.
Aquell
somriure no es va marxar, li vaig somriure també.
Ma mare
va arribar pocs minuts després de la nostra conversa. Ella plorava, però no em
volia dir per què. Cada vegada que li preguntava, em responia amb evasives.
-
No és res, no et
preocupis.
Tot
anava bé fins aquella matinada, el mal de cap era insuportable, No em podia ni
moure, a la mínima sentia com si morís, després vaig notar mucositat. “Oh! Què
bé! Ara també estic refredada “, vaig pensar irònicament.
Però
no, era sang, i no parava de rajar. Uns segons després jo era al terra, sense
poder reaccionar, veure o escoltar. Morta en vida, perquè sí que sentia, sentia
por.
Dies
més tard, vaig obrir els ulls, em trobava al llit. Gràcies a l’olor, em vaig
adonar que estava a l’hospital. Vaig poder veure a ma mare, ella estava al meu
costat adormida. Tenia un rellotge digital a la seva mà, “3.43 AM”, era tard;
per la finestra es podia observar el cel de nit.
Les estrelles.
Aquell
nen em va venir al cap, al final mai li vaig dir el meu nom, ni vaig preguntar
el seu. El “Nen de les estrelles”, sí, encara sona bé.
L’endemà,
quan vaig despertar, ma mare no hi era. Em vaig aixecar per anar al lavabo. No
podia, hi havia cables pertot arreu. Vaig prémer un botó, i segons després va aparèixer una
infermera. Ella em va ajudar a rentar-me i a esmorzar, però no em va parlar
gaire.
En
acabar d’esmorzar, la infermera em va portar a la sala de jocs. Ell estava
allí, al mateix lloc. En aquell moment els dos portàvem la mateixa vestimenta
de l’hospital, però ell portava la gorra blanca posada com el
primer dia.
-
Hola, una altra vegada
–li vaig dir, després d’apropar-me.
-
Oh! Hola! – va respondre
somrient.
-
Què fas avui? – vaig
preguntar.
-
Un puzle, és sobre
l’espai. – em va respondre animat, posant la seva mirada en els meus ulls.
-
Què et puc ajudar? –
vaig preguntar-li agafant una peça.
-
Sí, com vulguis.- va
contestar.
Ja
portava quasi un mes a l’hospital però no em preocupava, podia veure tots els
dies al “Nen de les estrelles”. És curiós que, en tots aquells dies, mai vam
necessitar fer ús dels nostres noms.
Va
arribar el dos de desembre, quan el “Nen de les estrelles” no m’esperava a la
taula de sempre. Vaig preguntar a les infermeres i elles em van portar a la
seva habitació. La seva mare no hi era, ell estava despert llegint un conte.
No
tenia bona cara, se’l veia cansat.
-
Hola! – va dir ell.
Em va
costar de reaccionar.
-
Ei, què et trobes bé? –
va preguntar-me preocupat.
Va
posar una cara graciosa, podia sentir el què em volien dir els seus ulls, “no
et preocupis”.
-
És clar que sí, què llegeixes? – vaig respondre
ràpidament.
-
És un conte que em va
regalar la meva mare, es titula “Una rosa
a la lluna”. Vols que te’l llegeixi? – va preguntar somrient.
Aquella
tarda la vam passar al seu llit, llegint el conte i comentant coses que ens havien
passat. Ell em va dir que en pocs dies ja s’aniria amb les estrelles, va dir
que ho sabia perquè la seva mare plorava més i perquè hi havia coses que ja no
podia fer, ja no tenia energia.
Uns
pocs dies després, el cinc de desembre, vam passar la nit junts, amb permís
dels nostres pares, és clar. Ell tenia programada una operació l’endemà i
durant la nit em va demanar veure les estrelles junts.
Aquella
nit, el negre atzabeja es mesclava amb la brillantor de les estrelles,
estrelles que jugaven entre si, donant vida a la màgia, deixant volar la nostra
imaginació.
-
Gràcies, gràcies per ser
la meva amiga, gràcies per passar aquests dies al meu costat, gràcies. – va
mussitar, somrient una altra vegada melancòlicament.
No vaig
respondre, vaig somriure amb ell, observant la meravella de la nit.
-
Brillaré per a tu totes
les nits.
-
Jo t’observaré i
t’admiraré, totes les nits.
Una
promesa que, ara, després de sis anys, encara mantenim els dos. Aquesta és la
meva història amb ell, amb el “Nen de les estrelles”.
Lisse López, 2n d'ESO