EL NEN DE LES ESTRELLES

Va passar un tres de novembre, era divendres. Ja feia setmanes que tenia mal de cap. Va ser a la classe de Visual i Plàstica, jo estava dibuixant a ma mare i mon pare, quan les vaig sentir per primera vegada, nàusees.

La meva mare estava treballant, quan la tutora la va trucar. En uns minuts ella va arribar preocupada, molt preocupada. Em va envoltar en els seus càlids braços. El camí cap al metge va ser una mica llarg.

Em van treure sang per fer una anàlisi. Després de comprovar els resultats, els doctors van posar mala cara, alguna cosa no anava bé. Em van citar per un altre dia, per fer-me més proves.

La meva mare es veia destrossada, jo diria que pel treball. A casa érem només nosaltres dues després de la mort de mon pare.

A la nit no vaig dormir bé, el cap em feia molt de mal, però no volia despertar a ma mare. Ella treballava molt per poder mantenir-nos.

En passar unes setmanes, el dia de les proves va arribar, dinou de novembre. Em van fer entrar a diverses màquines estranyes, després sortien imatges dels meus ossos, músculs i òrgans, això va ser sorprenent, com era possible?

Els doctors volien parlar amb ma mare a soles per això em van fer fora de la consulta, vaig estar a una sala de jocs on hi havia nens jugant. Un nen estava en una taula, ningú estava amb ell, així que em vaig apropar. Ell portava una gorra blanca al cap, els seus eren de color atzabeja, molt bonics i profunds, podria dir que tenia uns deu anys, quasi com jo.

-      Hola – em vaig animar a parlar-li.

Però no vaig rebre resposta, tan sols la seva mirada es posà en mi. Almenys tenia la seva atenció.

-      Què fas? – vaig preguntar amb curiositat.

La seva mirada va baixar cap a la taula, allí hi havia un dibuix.

-      Oh! Què dibuixes? – vaig preguntar.

Em vaig apropar una mica més, per veure millor.

-      Estrelles – va respondre per primera vegada.

Tenia una veu suau i dolça.

-      Per què estrelles?

Després de la pregunta, em va mirar uns segons en silenci i un somriure melancòlic.

-      Perquè el meu cor no funciona bé, i quan s’apagui, m’aniré a brillar amb les estrelles – mussità per a mi, només perquè jo l’escoltés.

Aquell somriure no es va marxar, li vaig somriure també.

Ma mare va arribar pocs minuts després de la nostra conversa. Ella plorava, però no em volia dir per què. Cada vegada que li preguntava, em responia amb evasives.

-      No és res, no et preocupis.

Tot anava bé fins aquella matinada, el mal de cap era insuportable, No em podia ni moure, a la mínima sentia com si morís, després vaig notar mucositat. “Oh! Què bé! Ara també estic refredada “, vaig pensar irònicament.

Però no, era sang, i no parava de rajar. Uns segons després jo era al terra, sense poder reaccionar, veure o escoltar. Morta en vida, perquè sí que sentia, sentia por.

Dies més tard, vaig obrir els ulls, em trobava al llit. Gràcies a l’olor, em vaig adonar que estava a l’hospital. Vaig poder veure a ma mare, ella estava al meu costat adormida. Tenia un rellotge digital a la seva mà, “3.43 AM”, era tard; per la finestra es podia observar el cel de nit.

Les estrelles.

Aquell nen em va venir al cap, al final mai li vaig dir el meu nom, ni vaig preguntar el seu. El “Nen de les estrelles”, sí, encara sona bé.

L’endemà, quan vaig despertar, ma mare no hi era. Em vaig aixecar per anar al lavabo. No podia, hi havia cables pertot arreu. Vaig prémer  un botó, i segons després va aparèixer una infermera. Ella em va ajudar a rentar-me i a esmorzar, però no em va parlar gaire.

En acabar d’esmorzar, la infermera em va portar a la sala de jocs. Ell estava allí, al mateix lloc. En aquell moment els dos portàvem la mateixa vestimenta de l’hospital, però ell portava la gorra blanca posada  com  el primer dia.

-      Hola, una altra vegada –li vaig dir, després d’apropar-me.

-      Oh! Hola! – va respondre somrient.

-      Què fas avui? – vaig preguntar.

-      Un puzle, és sobre l’espai. – em va respondre animat, posant la seva mirada en els meus ulls.

-      Què et puc ajudar? – vaig preguntar-li agafant una peça.

-      Sí, com vulguis.- va contestar.

Ja portava quasi un mes a l’hospital però no em preocupava, podia veure tots els dies al “Nen de les estrelles”. És curiós que, en tots aquells dies, mai vam necessitar fer ús dels nostres noms.

Va arribar el dos de desembre, quan el “Nen de les estrelles” no m’esperava a la taula de sempre. Vaig preguntar a les infermeres i elles em van portar a la seva habitació. La seva mare no hi era, ell estava despert llegint un conte.

No tenia bona cara, se’l veia cansat.

-      Hola! – va dir ell.

Em va costar de reaccionar.

-      Ei, què et trobes bé? – va preguntar-me preocupat.

Va posar una cara graciosa, podia sentir el què em volien dir els seus ulls, “no et preocupis”.

-      És clar  que sí, què llegeixes? – vaig respondre ràpidament.

-      És un conte que em va regalar la meva mare, es titula “Una rosa a la lluna”. Vols que te’l llegeixi? – va preguntar somrient.

Aquella tarda la vam passar al seu llit, llegint el conte i comentant coses que ens havien passat. Ell em va dir que en pocs dies ja s’aniria amb les estrelles, va dir que ho sabia perquè la seva mare plorava més i perquè hi havia coses que ja no podia fer, ja no tenia energia.

Uns pocs dies després, el cinc de desembre, vam passar la nit junts, amb permís dels nostres pares, és clar. Ell tenia programada una operació l’endemà i durant la nit em va demanar veure les estrelles junts.

Aquella nit, el negre atzabeja es mesclava amb la brillantor de les estrelles, estrelles que jugaven entre si, donant vida a la màgia, deixant volar la nostra imaginació.

-      Gràcies, gràcies per ser la meva amiga, gràcies per passar aquests dies al meu costat, gràcies. – va mussitar, somrient una altra vegada melancòlicament.

No vaig respondre, vaig somriure amb ell, observant la meravella de la nit.

-      Brillaré per a tu totes les nits.

-      Jo t’observaré i t’admiraré, totes les nits.

Una promesa que, ara, després de sis anys, encara mantenim els dos. Aquesta és la meva història amb ell, amb el “Nen de les estrelles”.

                                                                                           
                                                                                                       Lisse López, 2n d'ESO