Biblioteca Institut Europa: de març 2014

Un dia de tardor tres nens que es deien Sergio, Álvaro i Iker van anar d’excursió a un bosc. No sabien què fer perquè en aquell bosc només hi havia arbres, alguns animals i insectes. Llavors van començar a seguir un colom negre que va passar volant per sobre seu. Van estar corrent pel bosc mitja hora, fins que es van perdre. Com que cap dels tres sabia tornar van caminar més estona per veure si trobaven el camí o algú que els pogués ajudar.

Es va fer de nit i van haver de dormir sota d’un arbre.

Al matí quan es van despertar van buscar alguna cosa per menjar. Tenien molta gana. Quan ja pensaven que no sortirien mai d’aquell bosc amb tantes plantes i mosquits que els estaven picant, van trobar una pomera. Al principi es van posar molt contents però després es van adonar que les branques eren molt altes i cap dels tres hi podia arribar. No sabien com agafar aquelles pomes i, com més temps passava, més gana tenien.

Al cap d’una estona es van cansar d’esperar sense fer res: en Sergio va agafar unes branques que hi havia a terra, l’Iker va agafar unes tiges d’unes plantes que tenien al costat que semblaven molt fortes, l’Àlvaro va lligar-ho tot i va fer unes escales però eren molt curtes, L’Iker i el Sergio van anar a buscar més branques o alguna altra cosa que els pogués ajudar a acabar l’escala.

Quan van tornar, l’Álvaro va acabar l’escala i va agafar les pomes. Se les van menjar totes.

Estaven molt cansats perquè no havien pogut dormir bé ja que tot estava ple de vespes , abelles... però van continuar caminant per anar-se’n d’allà.

Es van trobar amb un ós que volia menjar-se’ls. Els tres amics van començar a córrer i al final van poder deixar l’ós enrere perquè aquest va atrapar un cérvol mentre els estava perseguint a ells.

Semblava que tots els animals els volien agafar perquè també els va perseguir un cérvol, un llop, un mico enfadat i una serp que mesurava uns dos metres, però al final, van trobar un caçador que els va preguntar què feien allà sols, ells li van explicar tot el que els havia passat. El caçador va trucar a la policia i els van portar a la casa seva.

L’endemà, quan van tornar a l’escola van fer com si no els hagués passat res.

Diego Rodríguez Valdivia 1r ESO A

“Una altra mort, ja van cinc amb aquesta”, deia una veu d’home rere la porta de casa meva quan tot just estava a punt de sortir a fer un tomb, sobre les deu del matí. Sense pensar-m’ho, vaig obrir la porta i em vaig trobar tota una colla de policies al replà. Del sisè quarta, la porta de la nova veïna que acabava de mudar-se feia una setmana, no paraven de sortir i entrar policies. Abans de tancar la meva porta se’m va apropar un policia amb una panxa més que visible:

-Noi, has sentit el soroll de la porta de la teva veïna durant la matinada, entre les quatre i les sis del matí?- em va preguntar.

- No, estava dormint. Ha passat alguna cosa? – li vaig respondre.

– Doncs... Sí. La noia que vivia sola en aquest pis no ha tingut gaire sort – em va dir tot assenyalant la porta quarta.

– ja ho veig... – vaig dir amb to melancòlic. Aleshores vaig obrir la porta del replà que conduïa a les escales per baixar al carrer.

Mentre baixava per les escales un seguit de preguntes sense resposta es formulaven al meu cap. Per què? Com? Qui? La veritat era que aquesta noia mai no va dirigir la paraula a ningú, amb prou feines aixecava la mirada del terra. Tot assimilant que davant la meva porta s’havia produït un assassinat vaig seguir baixant les escales quan, de sobte, vaig ensopegar amb una espècie de bossa d’home. Amb un mal considerable a l’espatlla dreta vaig escorcollar la bossa. Només contenia un paquet de mocadors de paper, uns guants de làtex i una targeta d’un advocat: Ricard Molina, plaça de l’Ametlla número 5. Vaig desar-ho tot a dintre una altra vegada i m’ho vaig emportar.

Eren dos quarts d’onze del matí i, com cada diumenge, tocava esmorzar al bar “La Rosa”. Quan vaig acabar d’esmorzar el de sempre, vaig trucar al meu amic Roger, l’assumpte era massa important per enviar-li un whatsapp.

- Ei Roger!

- Què vols, Toni? Són les onze del matí i és diumenge, estava dormint...

- Malgrat que encara estàs al segon curs de criminologia, et veig capacitat per dur a terme un treball bastant emocionant.

- No estic per bestieses,Toni.

- No és cap bajanada! Ens veiem dintre d’una hora davant el quiosc.

- A veure amb quina ximpleria em surts ara! Quina ràbia que jo no tingui ni idea ni d’equacions ni de teories quàntiques... D’acord, fins ara.

Així va ser com vaig quedar amb en Roger. Va vindre, amb cara de pomes agres, per cert, i li vaig contar tot el que m’havia passat. Es va quedar bocabadat. Després vaig ensenyar-li els objectes que m’havia trobat i els va examinar.

– Ens aquests casos la víctima sol tenir una relació directa amb el responsable de l’homicidi, podria ser qualsevol membre de la seva família, un amic, la seva parella o ex-parella, etc. Està clar que el primer que s’hauria d’haver fet és donar el que t’has trobat a la policia, però com que sé que no ho faràs, el que has de fer ara és anar al bufet d’aquest advocat a veure què et trobes. Això sí, vinc amb tu – em va dir.

Vam dinar junts i a les cinc de la tarda ens vam plantar a la porta del bufet, el qual estava situat a dues parades de metro de casa nostra. Just abans de trucar, ens vam adonar que era diumenge i que, lògicament, no hi hauria ningú. Estàvem tan emocionats que no vam caure en això.

– Piquem igualment, no hi perdem res – va dir en Roger. Quan estàvem a punt d’enfilar cap a casa, es van sentir uns passos rere la porta. La porta es va obrir i un home ben plantat va preguntar:

– Què voleu?

Aquest home ens va dir també que tenia molta de feina, així ho confirmava una pila de papers a sobre de cada escriptori del bufet. Però gràcies a la meva insistència, allà mateix, a la porta, li vaig poder fer unes preguntes:

– Coneix Ricard Molina?

– Sí, era un ex-company del bufet, el van fer fora fa una setmana, no ho entenc, era el millor. Va defensar la noia en el cas Lumier. – va respondre.

– En el cas Lumier? De debò? Moltes gràcies senyor, el deixem treballar – va dir en Roger tot entusiasmat.

– Què fas Roger? Tenia més preguntes. – vaig dir-li.

– Jo te les respondré totes, qui és el criminòleg aquí?

Mentre fèiem el camí de tornada, en Roger em va explicar això del cas Lumier. Resulta que un noi va ser el responsable d’una sèrie de robatoris que es produïen en les zones amb un alt poder adquisitiu de la ciutat ja fa un any. Si es trobava despert algun integrant de la família a la qual es disposava a robar, no tenia cap problema si l’havia d’assassinar per tal que no el molestés. Va matar fins a sis persones. L’especial d’aquest cas és que el noi deixava una espelma sobre la tauleta de nit del cap de família un cop acabava la feina. Finalment, el van agafar i el van condemnar a trenta anys de presó. Però, no se sap com, va escapar-se ara fa tres mesos i s’està venjant de les persones que van testificar en contra d’ell.

- De moment, ja ha assassinat quatre persones. La noia que ha dit l’advocat era la parella del noi. Aquesta va dir que no sabia res del que feia el seu xicot i, a més, va testificar molt fortament en contra d’ell. Això va indignar molt al noi perquè, segons ell, ella era qui l’ajudava a triar quines cases eren les idònies per dur a terme els robatoris. Aquest Ricard va fer una bona feina, mai van poder culpar-la. Estic completament segur que aquesta nova veïna teva era la parella del noi. Segurament quan tot just es va escapar de la presó, ella es va mudar a un pis on no pogués trobar-la, però ha sigut la cinquena en la llista. Ara, però, no deixa cap espelma al lloc del crim– em va explicar en Roger.

Quan vaig arribar a la meva porta, cap a les vuit del vespre, no hi havia ningú al replà i la porta quarta estava tancada. Em va sobtar que no estigués precintada ni res per l’estil. Vaig entrar a casa meva i vaig veure la meva mare estirada al sofà, feta pols de posar tapes i cerveses durant tot el dia. Aleshores vaig optar per fer-me el sopar.

Un cop vaig acabar de pagar el pizzer, em va sonar el mòbil. Era en Roger:

- Ei Toni! Anem a prendre alguna cosa i així seguim parlant del que ha passat. A les deu on sempre.

- D’acord, acabo de sopar i vaig cap allà.

A les deu en punt estava assegut a la taula de sempre, esperant l’arribada d’en Roger. De seguida que va arribar, vam començar a unir les peces del trencaclosques, tot tenint les noves informacions, i a pensar on aniríem a investigar l’endemà a l’acabar les classes, ja que s’havia de recolzar-la teoria d’en Roger amb proves tangibles. Enmig d’una baralla de les nostres, discutint sobre on aniríem, ens van interrompre i des d’aleshores ja saps com continua.

- Per això tu i en Roger estàveu parlant d’aquestes coses tan estranyes? Pensava que estàveu parlant sobre alguna sèrie de televisió que tracta sobre policies que agafen assassins i aquestes coses per l’estil.

- Sí, Clara, però si no arriba a succeir tot això de la mort de la meva veïna, no hauries posat l’orella a la nostra conversació i no t’hauries adonat que allà hi havia en Roger. Tampoc estaríem junts ara perquè no t’hauria conegut. Per cert, quina manera de menysprear aquestes sèries, tenint en compte que ets companya d’en Roger a la facultat!

- Mirat d’aquesta manera, me n’alegro que estiguéssiu parlant “d’aquestes coses tan estranyes”. Per cert, com va acabar tot això de la mort? Qui la va matar al final?

-La meva veïna resulta que era diabètica i va comprar a la farmàcia una insulina que estava en mal estat. Les farmàcies es van donar pressa a treure-les del mercat i a avisar la gent que l’havia comprada. Però sembla ser que no van poder avisar-la a temps i va passar una nit terrible, ja que aquesta insulina t’ho podia fer passar molt malament si no venia un metge d’urgències. Per això la pregunta del policia, si havia sentit la porta de la meva veïna, per saber si havia arribat algun metge a casa seva. Ja era la cinquena persona que moria per això.

-I de qui era la bossa?

-La bossa al final era del meu pare. Li van recomanar aquest advocat i va anar el dia d’abans d’ocórrer tot això a visitar-lo per demanar una opinió sobre un assumpte amb un papers familiars. El que ell no sabia és que l’havien fet fora. Els mocadors i els guants eren per rentar el cotxe al tornar de l’advocat: és molt escrupolós amb les taques del seu cotxe. Com que ell sempre puja per les escales per fer una mica d’esport, doncs sembla que li va caure la bossa.

- Quin enrenou!

Jordi Martínez, 2n Batxillerat