“Una altra mort, ja van cinc amb aquesta”, deia una veu d’home rere la porta de casa meva quan tot just estava a
punt de sortir a fer un tomb, sobre les deu del matí. Sense pensar-m’ho, vaig
obrir la porta i em vaig trobar tota una colla de policies al replà. Del sisè
quarta, la porta de la nova veïna que acabava de mudar-se feia una setmana, no
paraven de sortir i entrar policies. Abans de tancar la meva porta se’m va
apropar un policia amb una panxa més que visible:
-Noi, has sentit el soroll de la porta de la
teva veïna durant la matinada, entre les quatre i les sis del matí?- em va
preguntar.
- No, estava dormint. Ha passat alguna cosa? –
li vaig respondre.
– Doncs... Sí. La noia que vivia sola en
aquest pis no ha tingut gaire sort – em va dir tot assenyalant la porta quarta.
– ja ho veig... – vaig dir amb to melancòlic.
Aleshores vaig obrir la porta del replà que conduïa a les escales per baixar al
carrer.
Mentre
baixava per les escales un seguit de preguntes sense resposta es formulaven al
meu cap. Per què? Com? Qui? La veritat era que aquesta noia mai no va dirigir
la paraula a ningú, amb prou feines aixecava la mirada del terra. Tot assimilant
que davant la meva porta s’havia produït un assassinat vaig seguir baixant les
escales quan, de sobte, vaig ensopegar amb una espècie de bossa d’home. Amb un
mal considerable a l’espatlla dreta vaig escorcollar la bossa. Només contenia
un paquet de mocadors de paper, uns guants de làtex i una targeta d’un advocat:
Ricard Molina, plaça de l’Ametlla número 5. Vaig desar-ho tot a dintre una
altra vegada i m’ho vaig emportar.
- Ei Roger!
- Què vols, Toni? Són les onze del matí i és diumenge, estava dormint...
- Malgrat que encara estàs al segon curs de criminologia, et veig
capacitat per dur a terme un treball bastant emocionant.
- No estic per bestieses,Toni.
- No és cap bajanada! Ens veiem dintre d’una hora davant el quiosc.
- A veure amb quina ximpleria em surts ara! Quina ràbia que jo no tingui
ni idea ni d’equacions ni de teories quàntiques... D’acord, fins ara.
Així
va ser com vaig quedar amb en Roger. Va vindre, amb cara de pomes agres, per
cert, i li vaig contar tot el que m’havia passat. Es va quedar bocabadat. Després
vaig ensenyar-li els objectes que m’havia trobat i els va examinar.
–
Ens aquests casos la víctima sol tenir una relació directa amb el responsable
de l’homicidi, podria ser qualsevol membre de la seva família, un amic, la seva
parella o ex-parella, etc. Està clar que el primer que s’hauria d’haver fet és
donar el que t’has trobat a la policia, però com que sé que no ho faràs, el que
has de fer ara és anar al bufet d’aquest advocat a veure què et trobes. Això
sí, vinc amb tu – em va dir.
Vam
dinar junts i a les cinc de la tarda ens vam plantar a la porta del bufet, el
qual estava situat a dues parades de metro de casa nostra. Just abans de
trucar, ens vam adonar que era diumenge i que, lògicament, no hi hauria ningú.
Estàvem tan emocionats que no vam caure en això.
– Piquem igualment, no hi perdem res – va dir en Roger. Quan estàvem a
punt d’enfilar cap a casa, es van sentir uns passos rere la porta. La porta es
va obrir i un home ben plantat va preguntar:
– Què voleu?
Aquest
home ens va dir també que tenia molta de feina, així ho confirmava una pila de
papers a sobre de cada escriptori del bufet. Però gràcies a la meva
insistència, allà mateix, a la porta, li vaig poder fer unes preguntes:
– Coneix Ricard Molina?
– Sí, era un ex-company del bufet, el van fer fora fa una setmana, no ho
entenc, era el millor. Va defensar la noia en el cas Lumier. – va respondre.
– En el cas Lumier? De debò? Moltes gràcies senyor, el deixem treballar –
va dir en Roger tot entusiasmat.
– Què fas Roger? Tenia més preguntes. – vaig dir-li.
– Jo te les respondré totes, qui és el criminòleg aquí?
Mentre
fèiem el camí de tornada, en Roger em va explicar això del cas Lumier. Resulta
que un noi va ser el responsable d’una sèrie de robatoris que es produïen en
les zones amb un alt poder adquisitiu de la ciutat ja fa un any. Si es trobava
despert algun integrant de la família a la qual es disposava a robar, no tenia
cap problema si l’havia d’assassinar per tal que no el molestés. Va matar fins
a sis persones. L’especial d’aquest cas és que el noi deixava una espelma sobre
la tauleta de nit del cap de família un cop acabava la feina. Finalment, el van
agafar i el van condemnar a trenta anys de presó. Però, no se sap com, va
escapar-se ara fa tres mesos i s’està venjant de les persones que van
testificar en contra d’ell.
-
De moment, ja ha assassinat quatre persones. La noia que ha dit l’advocat era
la parella del noi. Aquesta va dir que no sabia res del que feia el seu xicot
i, a més, va testificar molt fortament en contra d’ell. Això va indignar molt
al noi perquè, segons ell, ella era qui l’ajudava a triar quines cases eren les
idònies per dur a terme els robatoris. Aquest Ricard va fer una bona feina, mai
van poder culpar-la. Estic completament segur que aquesta nova veïna teva era
la parella del noi. Segurament quan tot just es va escapar de la presó, ella es
va mudar a un pis on no pogués trobar-la, però ha sigut la cinquena en la
llista. Ara, però, no deixa cap espelma al lloc del crim– em va explicar en
Roger.
Quan
vaig arribar a la meva porta, cap a les vuit del vespre, no hi havia ningú al
replà i la porta quarta estava tancada. Em va sobtar que no estigués precintada
ni res per l’estil. Vaig entrar a casa meva i vaig veure la meva mare estirada
al sofà, feta pols de posar tapes i cerveses durant tot el dia. Aleshores vaig
optar per fer-me el sopar.
Un
cop vaig acabar de pagar el pizzer, em va sonar el mòbil. Era en Roger:
- Ei Toni! Anem a prendre alguna cosa i així seguim parlant del que ha
passat. A les deu on sempre.
- D’acord, acabo de sopar i vaig cap allà.
- Per
això tu i en Roger estàveu parlant d’aquestes coses tan estranyes? Pensava que
estàveu parlant sobre alguna sèrie de televisió que tracta sobre policies que
agafen assassins i aquestes coses per l’estil.
- Sí,
Clara, però si no arriba a succeir tot això de la mort de la meva veïna, no hauries posat l’orella a la nostra conversació
i no t’hauries adonat que allà hi havia en
Roger. Tampoc estaríem junts ara perquè no t’hauria conegut. Per cert, quina
manera de menysprear aquestes sèries, tenint en compte que ets companya d’en
Roger a la facultat!
-
Mirat d’aquesta manera, me n’alegro que estiguéssiu parlant “d’aquestes coses
tan estranyes”. Per cert, com va acabar tot això de la mort? Qui la va matar al
final?
-La
meva veïna resulta que era diabètica i va comprar a la farmàcia una insulina que
estava en mal estat. Les farmàcies es van donar pressa a treure-les del mercat
i a avisar la gent que l’havia comprada. Però sembla ser que no van poder
avisar-la a temps i va passar una nit terrible, ja que aquesta insulina t’ho
podia fer passar molt malament si no venia un metge d’urgències. Per això la
pregunta del policia, si havia sentit la porta de la meva veïna, per saber si
havia arribat algun metge a casa seva. Ja era la cinquena persona que moria per
això.
- Quin enrenou!
Jordi Martínez, 2n Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada